"True grit" (Valor de ley) de Joel y Ethan Coen (2010)

Henry Hathaway va dirigir la primera versió cinematogràfica de la novel·la de Charles Portis Valor de ley (True Grit), l'any 1969 i es va convertir amb tot mereixement en l'últim gran western del cànon clàssic. No va ser un film modèlic, però ens va deixar una interpretació magistral de John Wayne- amb l'únic oscar que va guanyar a la seva carrera inclòs- i una narració nítida i transparent com el millor cinema clàssic. Els genials germans Coen torna'n a adaptar ara la novel·la de Portis i la fan molt diferent- com era de esperar- de la del film predecessor de Hathaway. Diàlegs estranys, situacions pràcticament surrealistes i un enginyós humor negre son les principals característiques del seu personal estil. Això es el que els fa únics i diferents al panorama cinematogràfic actual i es el que s'espera d'ells a l'hora de visualitzar un dels seus films, però en aquest cas al ser un remake d'un film anterior, no els ha deixat treballar amb la llibertat que els necessiten- com ja els va passar a la nova versió de Ladykillers l'any 2004- i acaben fent un film força ensopit i tediós perquè intenten portar el relat al seu univers narratiu i visual i al mateix temps volen ser fidels a la pel·lícula de Hathaway, i no aconsegueixen equilibrar cap dels dos conceptes, repercutint així en excés en el to i en el seu ritme narratiu. Afortunadament el film també té grans encerts i ens deixa una memorable interpretació del polifacètic i sempre genial Jeff Bridges i una elegant i bella fotografia de Roger Deakins que fan que la pel·lícula es deixi contemplar encara que avorreixi en general.

"Animal Kingdom" de David Michod (2010)

Els estudis cinematogràfics de DreamsWorks i els del duet que componen Walt Disney amb Pixar, tenen pràcticament monopolitzat el gènere d'animació per ordinador a l'actualitat. Formen una dicotomia perfecte amb diferencies molt nítides i transparents entre elles. Pixar i Disney sempre busquen la perfecció tècnica i contínuament s'innoven amb la finalitat de sorprendre al públic per la seva qualitat visual. Fan guions molt treballats i equilibrats que es fusionen amb criteri en la seva posada en escena. En canvi DreamsWorks el primer que vol assolir es entreteniment, donant menys importància al disseny tècnic i visual. Megamind- l'últim film animat del estudi- demostra aquesta teoria a la perfecció, com abans ho han fet la saga de Shrek o de Madagascar. Tracta el tema dels super-herois d'una forma convencional i amb gens d'originalitat, re-visitant sobretot l'icònica i clàssica figura del super-heroi referencial de DC còmics Supermán. L'argument es constantment previsible, jugant amb l'ancestral concepte del bé i el mal de forma evident i sense cap novetat en totes les seqüències. Els personatges s'acaben transformant en estereotips molt utilitzats a la narrativa contemporània, on el joc d'aparences de qui es el bo o el dolent a la realitat, ja no es cap sorpresa. Encara així el film aconsegueix entretenir amb escenes força divertides i deixa una sensació satisfactòria i agradable durant la seva visualització, però les seves mancances tècniques i sobretot argumentals, el transformen en una proposta que no forma part del cànon de l'animació actual.

"Megamind" de Tom McGrath (2010)

Els estudis cinematogràfics de DreamsWorks i els del duet que componen Walt Disney amb Pixar, tenen pràcticament monopolitzat el gènere d'animació per ordinador a l'actualitat. Formen una dicotomia perfecte amb diferencies molt nítides i transparents entre elles. Pixar i Disney sempre busquen la perfecció tècnica i contínuament s'innoven amb la finalitat de sorprendre al públic per la seva qualitat visual. Fan guions molt treballats i equilibrats que es fusionen amb criteri en la seva posada en escena. En canvi DreamsWorks el primer que vol assolir es entreteniment, donant menys importància al disseny tècnic i visual. Megamind- l'últim film animat del estudi- demostra aquesta teoria a la perfecció, com abans ho han fet la saga de Shrek o de Madagascar. Tracta el tema dels super-herois d'una forma convencional i amb gens d'originalitat, re-visitant sobretot l'icònica i clàssica figura del super-heroi referencial de DC còmics Supermán. L'argument es constantment previsible, jugant amb l'ancestral concepte del bé i el mal de forma evident i sense cap novetat en totes les seqüències. Els personatges s'acaben transformant en estereotips molt utilitzats a la narrativa contemporània, on el joc d'aparences de qui es el bo o el dolent a la realitat, ja no es cap sorpresa. Encara així el film aconsegueix entretenir amb escenes força divertides i deixa una sensació satisfactòria i agradable durant la seva visualització, però les seves mancances tècniques i sobretot argumentals, el transformen en una proposta que no forma part del cànon de l'animació actual.