"The Last Exorcism" (El último exorcismo) de Daniel Stamm (2010)

Mitologia o realitat?


L'art cinematogràfic no para d'evolucionar i constantment s'introdueixen noves fórmules narratives dins de la seva concepció formal, per atraure a les noves generacions d'espectadors. D'aquesta forma neix un nou gènere completament influenciat per els videojocs, on el punt de vista principal a la narració el dona una càmera subjectiva portada per un personatge dins de la acció del film. Pel·lícules com Rec (Jaume Balagueró, Paco Plaza, 2007), Monstruoso (Cloverfield, Matt Reeves, 2008) o District 9 (Neill Blomkamp, 2009), formen part del canon d'aquest estil, on és fusionen el fals documental amb el thriller o el terror. El último exorcismo és la nova proposta d'aquest gènere, i revitalitza les histories d'exorcismes emfatitzant més en una suposada realitat- per això és combina la subjectivitat de la càmera amb el documental- que en efectistes seqüències escatològiques i violentes, com ens tenen acostumats els films amb exorcismes. El film ens endinsa llavors, en un relat on els espectadors contemplen en primera persona, (en un guió mínim), com un evangelista bastant escèptic deixa que li filmin fent exorcismes sense creure massa en ells. Ens explica com i perquè els fa, fins que la seva consciència ideològica és veu afectada més del compte en un cas que li encomanen. Aquest canvi psicològic del personatge afecta negativament al relat, perquè proposava al seu plantejament un discurs força interessant respecte a les mitologies eclesiàstiques, i al seu desenllaç final és transforma en un senzill exercici de ensurts fàcils amb poca imaginació visual.