sábado, 20 de noviembre de 2010

"The Last Exorcism" (El último exorcismo) de Daniel Stamm (2010)

Mitologia o realitat?


L'art cinematogràfic no para d'evolucionar i constantment s'introdueixen noves fórmules narratives dins de la seva concepció formal, per atraure a les noves generacions d'espectadors. D'aquesta forma neix un nou gènere completament influenciat per els videojocs, on el punt de vista principal a la narració el dona una càmera subjectiva portada per un personatge dins de la acció del film. Pel·lícules com Rec (Jaume Balagueró, Paco Plaza, 2007), Monstruoso (Cloverfield, Matt Reeves, 2008) o District 9 (Neill Blomkamp, 2009), formen part del canon d'aquest estil, on és fusionen el fals documental amb el thriller o el terror. El último exorcismo és la nova proposta d'aquest gènere, i revitalitza les histories d'exorcismes emfatitzant més en una suposada realitat- per això és combina la subjectivitat de la càmera amb el documental- que en efectistes seqüències escatològiques i violentes, com ens tenen acostumats els films amb exorcismes. El film ens endinsa llavors, en un relat on els espectadors contemplen en primera persona, (en un guió mínim), com un evangelista bastant escèptic deixa que li filmin fent exorcismes sense creure massa en ells. Ens explica com i perquè els fa, fins que la seva consciència ideològica és veu afectada més del compte en un cas que li encomanen. Aquest canvi psicològic del personatge afecta negativament al relat, perquè proposava al seu plantejament un discurs força interessant respecte a les mitologies eclesiàstiques, i al seu desenllaç final és transforma en un senzill exercici de ensurts fàcils amb poca imaginació visual.

"The Time Machine" (El tiempo en sus manos) de George Pal (1960)

L'odissea de la imaginació.


Viatjar en el temps sempre ha estat un enigma per als grans pensadors de l'historia, i no per casualitat H.G. Wells- el gran mestre amb Jules Verne de la literatura de ciènca ficció del s. XIX i principis del XX- va crear per a la seva novel·la The Time Machine: An invention (1895), una màquina que pogués viatjar per al temps, per imaginar-se com serien el món i l'humanitat al futur. George Pal, productor i director del film, sempre va tenir fascinació per la ciència ficció i per els efectes especials, on era un mestre, i va guanyar 7 oscars, (un d'ells per aquest film). Ens introduïm així, dins d'una pel·lícula on els artesanals trucs en els efectes especials son de vital importància. Totes les seqüències on és mostren com viatja la màquina a través del temps són meravelloses. Hi són fetes amb gran enginy, on els petits trucs de càmera a la fotografia per mostrar el pas del temps, encara avui dia (en l'era digital), sorprenen per la seva eficàcia minimalista a l'estructura narrativa del film, i per la seva bellesa plàstica.
Però la forma narrativa i visual no és l'únic encert del film, ja que té un discurs social i polític molt interessant sobre el comportament i desenvolupament del ésser humà en el futur. Ho demostren les originals escenes on surten els morlocks, (estranyes criatures que viuen sota terra), on nihilistes persones subsisteixen sense govern, i no tenen cap preocupació ni regles. És sense cap dubte la millor versió que s'ha fet mai sobre la novel·la homònima de H.G. Wells, on és demostra que amb pocs recursos tècnics, molta imaginació i gran enginy, és podien fer films de qualitat, com aquest gran clàssic de la ciència ficció.

"Abel" de Diego Luna (2010)

El petit pare.


La disfunció familiar és un tema recurrent al cinema modern, on d'una forma analítica, s'intenten explicar les conseqüències que afecten sobretot als fills, de viure dins d'una família trencada. Així neix l'idea conceptual de la segona pel·lícula com a director del actor mexicà Diego Luna, on s'introdueix a les histories de ficció, després d'haver rodat un biopic documental del boxejador Julio César Chávez.
El film explica el retorn d'un nen de nou anys a la seva casa, després d'haver passat molt temps a un hospital mental per deixar de parlar. Aquest mutisme va ser la conseqüència del trauma que va patir el jove per causa de l'abandonament del pare a la família. Amb aquest argument Diego Luna construeix el que de veritat l'interessa, i fa del film una personal i original proposta. Com de sobte el noi comença a parlar i és converteix en la figura paternal que la família no ha tingut. Les situacions que sempre han d'assumir els adults, ara les fa un nen de nou anys. Això li permet al realitzador mexicà, la possibilitat de poder introduir a la narració tocs d'humor, dins d'un film dramàtic molt dur. Això és sense cap dubte el millor del relat.
La combinació dels gèneres de comèdia i drama hi són perfectament equilibrats, i tenen un to que resisteix bastant bé la major part del film, excepte el desenllaç final, que malauradament acaba sent una mica precipitat i convencional. relat.