domingo, 24 de abril de 2011

"True grit" (Valor de ley) de Joel y Ethan Coen (2010)

Henry Hathaway va dirigir la primera versió cinematogràfica de la novel·la de Charles Portis Valor de ley (True Grit), l'any 1969 i es va convertir amb tot mereixement en l'últim gran western del cànon clàssic. No va ser un film modèlic, però ens va deixar una interpretació magistral de John Wayne- amb l'únic oscar que va guanyar a la seva carrera inclòs- i una narració nítida i transparent com el millor cinema clàssic. Els genials germans Coen torna'n a adaptar ara la novel·la de Portis i la fan molt diferent- com era de esperar- de la del film predecessor de Hathaway. Diàlegs estranys, situacions pràcticament surrealistes i un enginyós humor negre son les principals característiques del seu personal estil. Això es el que els fa únics i diferents al panorama cinematogràfic actual i es el que s'espera d'ells a l'hora de visualitzar un dels seus films, però en aquest cas al ser un remake d'un film anterior, no els ha deixat treballar amb la llibertat que els necessiten- com ja els va passar a la nova versió de Ladykillers l'any 2004- i acaben fent un film força ensopit i tediós perquè intenten portar el relat al seu univers narratiu i visual i al mateix temps volen ser fidels a la pel·lícula de Hathaway, i no aconsegueixen equilibrar cap dels dos conceptes, repercutint així en excés en el to i en el seu ritme narratiu. Afortunadament el film també té grans encerts i ens deixa una memorable interpretació del polifacètic i sempre genial Jeff Bridges i una elegant i bella fotografia de Roger Deakins que fan que la pel·lícula es deixi contemplar encara que avorreixi en general.

miércoles, 16 de febrero de 2011

"Animal Kingdom" de David Michod (2010)

Els estudis cinematogràfics de DreamsWorks i els del duet que componen Walt Disney amb Pixar, tenen pràcticament monopolitzat el gènere d'animació per ordinador a l'actualitat. Formen una dicotomia perfecte amb diferencies molt nítides i transparents entre elles. Pixar i Disney sempre busquen la perfecció tècnica i contínuament s'innoven amb la finalitat de sorprendre al públic per la seva qualitat visual. Fan guions molt treballats i equilibrats que es fusionen amb criteri en la seva posada en escena. En canvi DreamsWorks el primer que vol assolir es entreteniment, donant menys importància al disseny tècnic i visual. Megamind- l'últim film animat del estudi- demostra aquesta teoria a la perfecció, com abans ho han fet la saga de Shrek o de Madagascar. Tracta el tema dels super-herois d'una forma convencional i amb gens d'originalitat, re-visitant sobretot l'icònica i clàssica figura del super-heroi referencial de DC còmics Supermán. L'argument es constantment previsible, jugant amb l'ancestral concepte del bé i el mal de forma evident i sense cap novetat en totes les seqüències. Els personatges s'acaben transformant en estereotips molt utilitzats a la narrativa contemporània, on el joc d'aparences de qui es el bo o el dolent a la realitat, ja no es cap sorpresa. Encara així el film aconsegueix entretenir amb escenes força divertides i deixa una sensació satisfactòria i agradable durant la seva visualització, però les seves mancances tècniques i sobretot argumentals, el transformen en una proposta que no forma part del cànon de l'animació actual.

"Megamind" de Tom McGrath (2010)

Els estudis cinematogràfics de DreamsWorks i els del duet que componen Walt Disney amb Pixar, tenen pràcticament monopolitzat el gènere d'animació per ordinador a l'actualitat. Formen una dicotomia perfecte amb diferencies molt nítides i transparents entre elles. Pixar i Disney sempre busquen la perfecció tècnica i contínuament s'innoven amb la finalitat de sorprendre al públic per la seva qualitat visual. Fan guions molt treballats i equilibrats que es fusionen amb criteri en la seva posada en escena. En canvi DreamsWorks el primer que vol assolir es entreteniment, donant menys importància al disseny tècnic i visual. Megamind- l'últim film animat del estudi- demostra aquesta teoria a la perfecció, com abans ho han fet la saga de Shrek o de Madagascar. Tracta el tema dels super-herois d'una forma convencional i amb gens d'originalitat, re-visitant sobretot l'icònica i clàssica figura del super-heroi referencial de DC còmics Supermán. L'argument es constantment previsible, jugant amb l'ancestral concepte del bé i el mal de forma evident i sense cap novetat en totes les seqüències. Els personatges s'acaben transformant en estereotips molt utilitzats a la narrativa contemporània, on el joc d'aparences de qui es el bo o el dolent a la realitat, ja no es cap sorpresa. Encara així el film aconsegueix entretenir amb escenes força divertides i deixa una sensació satisfactòria i agradable durant la seva visualització, però les seves mancances tècniques i sobretot argumentals, el transformen en una proposta que no forma part del cànon de l'animació actual.

sábado, 20 de noviembre de 2010

"The Last Exorcism" (El último exorcismo) de Daniel Stamm (2010)

Mitologia o realitat?


L'art cinematogràfic no para d'evolucionar i constantment s'introdueixen noves fórmules narratives dins de la seva concepció formal, per atraure a les noves generacions d'espectadors. D'aquesta forma neix un nou gènere completament influenciat per els videojocs, on el punt de vista principal a la narració el dona una càmera subjectiva portada per un personatge dins de la acció del film. Pel·lícules com Rec (Jaume Balagueró, Paco Plaza, 2007), Monstruoso (Cloverfield, Matt Reeves, 2008) o District 9 (Neill Blomkamp, 2009), formen part del canon d'aquest estil, on és fusionen el fals documental amb el thriller o el terror. El último exorcismo és la nova proposta d'aquest gènere, i revitalitza les histories d'exorcismes emfatitzant més en una suposada realitat- per això és combina la subjectivitat de la càmera amb el documental- que en efectistes seqüències escatològiques i violentes, com ens tenen acostumats els films amb exorcismes. El film ens endinsa llavors, en un relat on els espectadors contemplen en primera persona, (en un guió mínim), com un evangelista bastant escèptic deixa que li filmin fent exorcismes sense creure massa en ells. Ens explica com i perquè els fa, fins que la seva consciència ideològica és veu afectada més del compte en un cas que li encomanen. Aquest canvi psicològic del personatge afecta negativament al relat, perquè proposava al seu plantejament un discurs força interessant respecte a les mitologies eclesiàstiques, i al seu desenllaç final és transforma en un senzill exercici de ensurts fàcils amb poca imaginació visual.

"The Time Machine" (El tiempo en sus manos) de George Pal (1960)

L'odissea de la imaginació.


Viatjar en el temps sempre ha estat un enigma per als grans pensadors de l'historia, i no per casualitat H.G. Wells- el gran mestre amb Jules Verne de la literatura de ciènca ficció del s. XIX i principis del XX- va crear per a la seva novel·la The Time Machine: An invention (1895), una màquina que pogués viatjar per al temps, per imaginar-se com serien el món i l'humanitat al futur. George Pal, productor i director del film, sempre va tenir fascinació per la ciència ficció i per els efectes especials, on era un mestre, i va guanyar 7 oscars, (un d'ells per aquest film). Ens introduïm així, dins d'una pel·lícula on els artesanals trucs en els efectes especials son de vital importància. Totes les seqüències on és mostren com viatja la màquina a través del temps són meravelloses. Hi són fetes amb gran enginy, on els petits trucs de càmera a la fotografia per mostrar el pas del temps, encara avui dia (en l'era digital), sorprenen per la seva eficàcia minimalista a l'estructura narrativa del film, i per la seva bellesa plàstica.
Però la forma narrativa i visual no és l'únic encert del film, ja que té un discurs social i polític molt interessant sobre el comportament i desenvolupament del ésser humà en el futur. Ho demostren les originals escenes on surten els morlocks, (estranyes criatures que viuen sota terra), on nihilistes persones subsisteixen sense govern, i no tenen cap preocupació ni regles. És sense cap dubte la millor versió que s'ha fet mai sobre la novel·la homònima de H.G. Wells, on és demostra que amb pocs recursos tècnics, molta imaginació i gran enginy, és podien fer films de qualitat, com aquest gran clàssic de la ciència ficció.

"Abel" de Diego Luna (2010)

El petit pare.


La disfunció familiar és un tema recurrent al cinema modern, on d'una forma analítica, s'intenten explicar les conseqüències que afecten sobretot als fills, de viure dins d'una família trencada. Així neix l'idea conceptual de la segona pel·lícula com a director del actor mexicà Diego Luna, on s'introdueix a les histories de ficció, després d'haver rodat un biopic documental del boxejador Julio César Chávez.
El film explica el retorn d'un nen de nou anys a la seva casa, després d'haver passat molt temps a un hospital mental per deixar de parlar. Aquest mutisme va ser la conseqüència del trauma que va patir el jove per causa de l'abandonament del pare a la família. Amb aquest argument Diego Luna construeix el que de veritat l'interessa, i fa del film una personal i original proposta. Com de sobte el noi comença a parlar i és converteix en la figura paternal que la família no ha tingut. Les situacions que sempre han d'assumir els adults, ara les fa un nen de nou anys. Això li permet al realitzador mexicà, la possibilitat de poder introduir a la narració tocs d'humor, dins d'un film dramàtic molt dur. Això és sense cap dubte el millor del relat.
La combinació dels gèneres de comèdia i drama hi són perfectament equilibrats, i tenen un to que resisteix bastant bé la major part del film, excepte el desenllaç final, que malauradament acaba sent una mica precipitat i convencional. relat.

miércoles, 22 de septiembre de 2010

"The Expendables" (Los Mercenarios) de Sylvester Stallone (2010)

Enyorança al anys 80.


No és cap obvietat dir que l'ésser humà és molt nostàlgic per naturalesa, per què constantment recorda temps passats, i sempre amb un to exagerat d'enyorança per les vivències ja viscudes abans. Sylvester Stallone, el creador d'aquest film no és una excepció, i s'ha volgut fer un homenatge a sí mateix, i a un tipus de cinema que sobretot va triomfar als anys vuitanta on els muscles i la acció eren l'únic important. Ell va ser un dels mites més icònics d'aquest gènere cinematogràfic, però no va ser l'únic. Per això ha escrit un guió, on tenen cabuda quasi tots els actors del gènere d'acció, que van omplir les pantalles de cinema durant aquells anys.
Stallone no vol defraudar als espectadors que veien aquest tipus de pel·lícules sense cap pretensió, i els ofereix les mateixes seqüències d'acció explícites. El problema és que a l'hora de fer la posada en escena, no te el talent d'un director com per exemple John McTiernan, on films seus, com Depredador (Predator, 1987), o La jungla de cristal (Die hard, 1988), van ser canòniques als anys vuitanta, i demostrava que en aquest gènere cinematogràfic és podien fer films de qualitat. Stallone mai ha sigut un bon narrador a l'hora de dirigir, i realment li queda gran posar-se darrere de la càmera. Però la seva proposta és plena d'honestedat, i en tot moment el que ha volgut és fer, (amb més o menys sort), un homenatge a una forma d'entendre el cinema que avui dia no te molta repercussió, però va haver un temps que si que va tenir molt d'èxit.